jump to navigation

2010

Celebrant l’any xinès del Tigre

Entre les portes del somni


Entre les portes del somni, sols,

després de les llunes diürnes,

soles i nocturnes, nues.

Ja saps on comença el vers,

estranys afanys, revés, revers,

tenebrós i sever saber errant.

Les passes del passatger

són cansades i pesades,

pesen el pes de l’univers.

Simptomàtic i sincer,

tant el vers primer i darrer,

després d’aquell naixerem.

I ens tombem,

acariciant les albes.

***

Guariré el primer bes, el primer vers


Tot era senzill i ara és massa lluny,

camino sense cames, miro,

sense ulls on mirar-te.

No hem queda cap,

no tinc més cor,

sóc ben mort…

I visc quan moro,

moro quan visc,

m’aturo al marge,

no hi ha més portes.

I tu ja no hi ets,

ets més lluny,

acaba el món,

m’aturo al desconsol.

Neixen estranyes flors,

de la mà de la lluna,

que s’ho mira,

ens mira,

enllà la nit.

I broto, tot sol,

a les ales roges,

tant foses, molles,

mullen el llavi inferior,

el superior, tot tant endins.

I ja no cerco un començar,

un mai no acabar, ja saps,

m’aturo abans de salpar.

I m’apropo a les ales,

tant lliures, salvatges.

Et sento, t’estimo, vinc a tu.

***

Lletres, secrets i enigmes


Secrets, enigmes, solituds,

magnetismes, cromàtics,

sistemàtics, esotèrics,

estranys, afanys, anys,

panys, llunes, diürnes.

I quan comença el vers,

aquell que inspira l’altre,

aquell que brota sense límits,

ja ho saps: Repetirem el cant.

I de nit els missatges seran com aus,

que sobrevolaran l’espai amb les mans.

Aguaita, estén la flama, estigues al cas,

al sac hi ha lletres, secrets i enigmes.

Atura’t, pensa, recol·lecta, medita,

a les portes de les albes brunes, continua.

I segueix nua, la bruma sola i dissolta,

sota el cervell més vell, el més bell.

I com quan passa el temps

ens aturem i, sí, morirem.

Acluco els ulls i miro endins,

tant precís, el cant, la nit, precisa,

l’art, que no caduca, és dolça fada.

I quan caminem entre onades serem alliberats,

i quan volem, mar enllà, s’estendrà el demà.

Lletres, secrets i enigmes, totes dites,

frases lliures, versos de colors,

imatges sense rumb ni nord.

I s’omplen les ales de vi negre,

s’estenen les idees al recomençar.

***

Quan s’obren les ales a les mirades


I ja no caminen les ànimes alliberades,

s’estenen les carícies a horitzons dolços.

Mirarem d’arribar-hi sense fer força,

només amb l’enginy del clam.

La força del traç, mai covard,

estàtic, llençat, posseït, abans.

I quan despullem les albes

-dins les ales de les aranyes-

trobem el vers primer, darrer.

Les mirades troben les albes,

dins de les paraules gastades,

les més alades, de plaça en plaça,

de carrer en carrer, tots empedrats.

Com les ànimes absoltes damunt les ales,

mai saps quan vénen o quan dansen.

I les papallones volten el jardí,

aràbic, antic, babilònic, escassament.

A la casa l’estàtua es casa amb la terrassa,

marbre i terrissa es fonen en un orgasme.

Els grecs van inventar-se no aturar-se,

al caure, com tota societat, a l’edat.

I moren les passes quan just reneixen,

i s’estimben els somnis a la llum oberta.

Miraré de morir abans de patir,

tot són parts del pastís.

Pam a pam, la massa mor,

sort del tomàquet de l’hort,

amb olives i anxoves, cec.

Tonyina de dits enganxosos,

que teclegen en xats fosos,

dins murs blaus, blancs,

com núvols,

de dies clars.

S’obren les ales a les mirades,

s’obren els estels als ulls ardents,

després de tot, som un sol sentiment.

Sentit a sentit, ment a ment, sol present,

ardent, de paraules sentides, veles lluïdes,

llatines, als països tant i tant lliures.

***

Recomença el cant amagat

Cos a cos volta el meu món,

de nom en nom, de sol en sol.

Amagades estaven les cartes,

amagat el gat rere les escales.

Restaven les restes del neufragi

dins l’encanteri del refugi sol.

Fugí, el pensament ocular,

estipulat, a l’entrada.

Recomença el cant,

la lluita, els valors.

M’obro a la porta,

de la tendresa dissolta.

És el cant amagat fent reclam,

clam a clam, som la terra ferma,

que mai no s’acaba, que no es doblega.

Serem alliberats quan arribin les armes,

quan arribin a fondre’s, a la vall,

dels gemecs de dolor i el plor.

Volem un món lliure de pau,

i els feixistes segueixen,

ja ho veus, fent les lleis.

Voldria renéixer, tornar,

mai més no despertar,

de l’antic somni, color…

…olor, de tendresa i estima.

I vaig anar-me’n, tot moix,

a les maletes només sol,

la llum que vindria amb tu,

si venies, si volies, si erets tu.

I ara que passen les hores lentes,

ara que recomença el cant amagat,

fixa’t, diga’m i mira, qui som?

Qui som tots plegats?

Si de vegades matem

I d’altres anem fent mal.

Potser la tendresa

sigui la màgia estesa.

T’estimo, com si res,

ser i raser, somni primer.

***

A les albes estranyes

Quan naixien darrera de les persianes,

cap allà on veiem el vers al bes.

Naixem, traç a traç,

falç dolça, nua i sola,

a les ones, estimades,

a les galtes de les fades.

Mentre caminen les frases lliures,

entre sortilegis nascuts de la sort,

dins el reflex de la llum a la nit,

de la lluna als ulls dels matins.

Ara que neixo, brota la mel,

després de tot, són albes,

estranyes, de les que no miren,

i es fan, com d’amagades, a les onades.

***

Amor rodó com la lluna més dolça

Rodones són les formes dels colors,

de les olors, dels somnis, i el vol,

el dol, totes les paraules boges,

de nits intenses i falses voltes.

I quan camines per les dreceres,

estens les ales a les estrelles,

mai prou fetes, dins els planetes.

Quan mori la nit ressorgirem als estels,

entre les esteles de les caminades lliures.

Ja saps on aterrem quan volem volar cap allà,

i aquest traç és un constant bategar, enllà,

sempre enllà, encara que de vegades,

algunes històries, acaben per començar.

Amor rodó com la lluna més dolça.

***

Paràmetres legals


Atempten a persones fent lleis obscures,

una doble moral, un cercle viciós i terrenal,

espanta a les altes volades de la passió,

de l’amor incondicional i la tendresa infinita.

Saps que quan mor una il·lusió tot es delimita,

per tant els límits són morts a la porta,

a l’entrada, una vegada rere una vegada.

Ara que tot comença quan tot just acabava,

acabo per beurem els gots del somni dolç.

Licor i roses roges a les ales senzilles i liles,

damunt un fons fosc de bosc rocós.

Paràmetres legals a la galeria,

societat , lleis a obeir.

***

Quan s’enllacen les aliances

Quan s’enllacen les aliances,

quan no hi ha més demà,

mai més, enllà, després de tot,

quan neix el nou sol, sota l’albada,

a les andanes, dins de les fades, donades,

a les ànimes deslliurades, destriades.

Darrera de les eres automàtiques,

a les tardes acrobàtiques,

quan ja no queden faroles,

i tot és fosc al vespre de l’ànima,

mà a mà, ànima a ànima, mim a mim,

ara de nou i una altra vegada,

obrint els ulls a la fada,

aquella fada, antiga,

de bes marí i escames liles.

Quan s’enllacen les aliances,

tornem, amb la mirada viva,

amb la matinada llatina,

entre les línies fines,

tant sentides, al cor.

I ja no hi ha més morts,

més vius, més motius,

mot a mot som el motí,

el fugir d’aquí, evadir-nos,

en una gran paraula, al vol:

Llibertat.

Arreu.

Llibertat.

I un somni encès.

Mai més serem ombra al temps,

serem llum molla dins cada olla,

serem escull viu, entre ull i pit,

entre mirades i infinits.

***

Entre tiges carregades de mel

Entre tiges i tigres, dolços,

plens de mel, endins, any nou.

Xinès és el mes, més i més,

raons i llocs on trobar-nos.

Cerquem les ales, a les cales,

cerquem el cau, dins el niu.

Absorbim el suc, el caliu,

el neguit, de fit a fit.

I creixen noves flors,

al prat, oasi de desert.

A les selves, mai erràtiques,

dins les formes estranyes,

dansen lliures les ales.

La papallona dolça té un lloc on anar,

s’ha posat a mudar-se, dins la llum.

I extreu un lleu perfum, el breu batec,

i s’endinsa, dins les ones, ara de nou.

Entre tiges, entre tigres, de mel, als ulls,

que s’acaricien, entre els arbres, de fruits.

I cauen tendres fruites de les plantes madures,

entre tu i jo hi ha un jardí ple d’extrems.

Extrems anàrquics fets d’aranyes i sòls àrids,

que desdibuixen el final de les estrelles.

I brotarem entre rierols i corriols,

com tiges d’un verd pàl·lid,

fosc i sec, a la mirada.

***

Despullem el cos als estels

Elles, belles, com estrelles,

estiren l’ample món i volem,

ens alliberem, dins la mel,

que corre pels llavis, i acabem.

Entre les imatges de les terrasses,

entre la terrissa fosa, dins la nosa,

de tenir-te sense tenir-te, ets neu,

que baixa, que res es creu, pluja en blanc.

I obrim els ulls a un dia que es fa nou,

després de tot serem mirada d’estels.

Naixerem i volarem o morirem,

cercant el paratge a la memòria.

Trobadors com som dins el món sol,

que es fa i es desfà en uns segons.

Despullem el cos als estels, i l’ànima, també,

hi ha pauses obligades que surten d’arreu.

Les paraules ensucrades són guanyades,

a les hores que crèiem per nosaltres.

I així la dolçor s’escampa, tard ja,

mentre omplim el món de missatges.

Cauen les cales, a la mirada de la nit,

cauen les tardes, no hi ha res més a dir.

Despullem cos i cor a la mirada astral,

de tant en tant serem la llum del mar.

I així navegarem més enllà de l’horitzó,

amb la mirada clavada a cada ull.

I serem escull i embruix tenaç,

de tant en tant, encanteris.

I ja no hi ha més vida endins,

enfora faig metàfores,

àmfores ancorades,

entre la sorra,

estels molls,

xops, de tu,

de tu, passat.

Passat que passa,

que passava,

a les albes.

I brotem, ens alliberem,

dins el llit d’estels de la llum.

I descalcem les passes al vent,

som mot silent, flama eterna al cel.

Les imatges es lliguen amb la llengua,

mentre enllacem les estrelles.

***

Llengua de conill

Dins la cova, a la cova,

la cua de conill s’arronsa.

A la cova, dins la cova,

la llengua de conill tempta.

A les ones, telefòniques,

la veu s’excita amb el bes.

Llengües de conills ferits,

encomanen el crit, tot és desig.

Pur, plaer sentit, tant i tant endins,

que semblaríem conills, clars i suaus.

Com el vellut de la pell del cel,

que camina i s’ompla amb l’hivern.

***

Cau la pluja que brotarà

Baixen les rieres amb el cant,

Sorgeix la sort dels amagatalls.

Comença el càntic antic a la vall,

es desprèn, es desfà, la mà, a l’aigua.

La drecera de els teus sentits

és un univers emmudit.

El batec del somni,

tantes vegades versat,

esdevé passió dolça.

I ja no hi ha qui aturi…

Les ànsies de ser, somriure,

de viure, d’alçar-se, a la llum.

I som escull i perfum, de tu, pluja que brotarà.

***

Sant Grial

Quan adormim el vas a l’entrar,

aquell bes ja va vessar.

Omplíem el cant de veu,

la tendresa de cel.

Obrirem el vers silent,

serem vers premonitori.

Cel, infern, déus i dimonis,

imatges de foc i de gel.

Tots faríem fars als camins,

obriríem el vers amb les mans.

Tindríem to allò que tant ens cal,

quan al fons hi ha la clau.

***

Terra de soldats obligats

Ens obligaren a alçar les armes,

ens van obligar a creure en la por,

en la guerra, en l’horror, ens sotmeten.

I cacen els núvols esperits lliures,

dins les coves que fan pluja.

Cauen les ànimes preses,

per la ment i les presses.

Les passes d’un passat difús, si es vol,

emprèn el rumb amb la mateixa fura.

Es despullen les ànimes a les imatges,

s’estimben els somnis, dins les portes.

I ja dissoltes, les rodones formes,

del vers dissolt, s’omple de dol.

***

No ens queda massa temps

Tot s’ha trencat a les portes del combat,

es trenquen les llunes a les portes de la vida.

Quan hi ha masses coincidències sembla el sí

com un no, però no sé com t’ho diria.

Ja saps com comencen les llunes molles,

com s’estenen les places totes soles.

I s’obren als càntics antics, antics menhirs,

sorgim d’entre les imatges per a ser.

I adormim el vers per a sentir,

per a fugir d’ara i aquí.

Ens trobem a les portes del cel,

quan res sigui cert i tot sigui llum.

***

Quan despullem els cossos a la llum

Ens adormim a les portes de la bellesa,

la tendresa és com una bassa d’oli cru.

Potser seria demanar massa una mica de sal,

una mica, només una mica, per omplir la pica.

I volta, el món, dóna voltes i voltes, a les portes,

que s’endinsen, sense pensar-ho gaire, no gens,

ja saps on batega la resta de la gent, dins el cel,

dins el vent, de la tendresa mai oblidada.

Serem lluna i imatge, segle farcit de llunes,

d’anys, lluny de la passió del cor de la tarda.

Com si de mi escapessin forces i drames,

allà dalt les muntanyes, on tot és d’or.

I el cos s’omple de llunes dolces, de llum.

***

Quan atrapem el somriure

Atrapem els somnis dins la distància,

quan acabem per fer-ho i refer-ho tot de nou,

a les fronteres del cant emmudit, tant sentit,

tant endins, que podria semblar mentida,

ara que tot es sembra, dins la vida,

som somni present de llargues ales liles,

som aquell batec d’ales sentides, endins,

mentre fem i refem les ànimes dins del temps,

i broten com la mel esperits de tendresa i mel.

Quan atrapem el somriure, les ganes de viure,

ens allunyem de les llunes i obrim el cant al vers.

I després de tantes imatges ja no caldrà allunyar-se,

i brotaran lliures els éssers de la terra, llibertat.

I lliures les energies renovables com a vehicles,

atraparem el somriure de la tarda dins la mirada.

***

L’art de fugir d’aquí

Fugim del món que varem fer ahir,

fugim d’aquí, és un art a perseguir.

Fugim de les portes obertes del destí,

tindrem milers de llocs on anar a parar,

serem una ombra clara al despertar.

I de nit ja sabrem on anar a parar,

quan potser no tinguem llar ni lloc.

I si la terra és l’ofrena, dolça, teva, meva,

versaré cada vers amb un nou traç d’univers.

I versen les paraules molt abans de les albes,

mentre sorgim d’entre les nits més dolces.

I deslliurem el cant dins el vers de la mirada,

la fada més tendra està ben amagada.

***

El secret és al caliu del teu niu


Allà on neix la tarda,

allà on versem estels,

i la lluita reneix,

com la lluna vola.

I sorgeixen les llunes,

dins les àmfores soles.

Quan trobes la mel a la llum.

I mulles el destí amb el somriure,

mentre neixen, rere teu, les cendres,

a les altes terres de la vall de la nit,

de la vall de la neu, endins el pit.

I dit i dit, tot es un recomençar,

per les ganes de viure, al teu costat.

El secret enigmàtic i críptic és al teu cos,

darrera seu hi jeu el preu de cada anhel,

no tot és matèria, diu la mare terra,

mentre mor a mans del darrer sol.

***

Vertebren les ales esperits lliures de sol

S’obren a les ales del darrer vol,

es tanquen darrera de les ales,

i haig d’agrair les teves ganes.

I volten les estrelles a la lluna,

com un llarg pergamí fet de verí,

les illes crues s’omplen de silenci.

I vertebren les ales els savis indis,

dins les pantalles plenes de llums,

a les caixes foradades per les albes,

que s’encenen amb la fura dels arbres,

amb el vent càlid d’una tarda somniada,

quan tot just despertàvem del somni etern,

immens el desig infinit a les ales de l’amor,

així com no sabem que és del tot immillorable,

naixem dins de les noves ales de les matinades nues,

dins elles hi ha la força que ens empeny més enllà.

***

Tenim milers de llunes on anar

Sense saber si despertaríem

tenim milers de llunes on anar.

I miren els ulls tristos de la terra,

aquella tendresa que s’escapa,

que res no té ni res atrapa.

Quan naixem entre silencis

i la lluna ens torna allà on érem.

Brotem alliberats, entre fars de realitats,

allà on res és com somniaríem que fos,

si no ens perdéssim en rius d’aigües brunes,

amb l’essència de les guspires de gas encès.

Tenim milers de llunes allà on anar,

entre els camins sols hi ha una drecera,

cap ella caminem com ho fan les estrelles.

Comentaris»

1. Carolina Ibac i Verdaguer - 1 Març 2010

Truquen a la porta els nostres somnis
després del despertar de la realitat,
nua i crua, ben dura, espero que tornis
i em facis obrir els ulls clars a la veritat.

Començarem el vers junts
més enllà del “saboir faire”
on el mestratge és només fum
i no tenim res, doncs tot ens ho han pres.

Pasturarem a les cales turqueses
on la màgica llum s’ens insinua
gest a gest, mirades esteses,
siluetes entrellaçades, ben nues.

Ni ens cansarem ni ens asseurem.
Sense cap aturada, enfilarem la muntanya,
lentament com el cargol quan treu la banya,
deixarem el nou rastre de la nova trobada.

Després d’això, naixereu, tots.
I nosaltres us guaitarem des del cel
perquè després de la mort, que tot ho pot,
una nova porta s’obre il·luminada pels estels.

Traspasseu la porta dels somnis, allà us esperem.

2. Carolina Ibac i Verdaguer - 1 Març 2010
3. Carolina Ibac i Verdaguer - 1 Març 2010

Les ferides guarides

Primer foren els teus versos.
Després els teus besos entesos.
La senzillesa ens acompanya
i la memòria ben llunyana
estimula el record que bada.

Et miro amb els ulls tancats.
T’estimo amb el cor pres.
Penso amb cap anat.
Ben mort, jec al cel.

I quan vivia era mort
I ara que ja no tinc vida
sento els problemes
res no és el que sembla

Els marges aturen els límits
Les portes són ara tancades
Ja no em trobes, bades.
Ja no plores, cerques tímid
el consol de les fades.

La fi del món comença
Les flors pansides moren
de la mà de la terra ferma
que ens mira, s’ho mira,
ens retreu amb ironia
el què hem fet sense mida,
amb les catàstrofes de la seva ira.

Ara entenem el sol
i també a la lluna
que duen el desconsol
marcats al cel fent cunya.

Els astres s’endinsen
i els nostres moviments dansen
a la llum de la nit, ben viva,
estenent els cossos que es cansen
gemec a gemec, s’enlairen
i acaronen en els estels
amb els dits dels peus
inquiets, juganers, eterns
troben la joia arreu.

Les ferides ja són guarides
pels teus besos i carícies,
pels teus llavis i llengua,
que recorren cada punta
de cada estrella.

4. Carolina Ibac i Verdaguer - 1 Març 2010
5. Carolina Ibac i Verdaguer - 1 Març 2010

Les teves lletres són enigmes secrets

Ales d’àngels a les sales enigmàtiques
aprenen a les aules magnètiques matemàtiques
de colors esotèrics i sistemes estàtics
amb estranyes aranyes dels sostres volàtils.

Afanya’t que els anys són panys,
les llunes són una de sola,
a cada rotació tova,
on bogeries diürnes de la nit dolça,
ronden l’estel·la de l’estona.

Tu que inspires l’aire.
Tu que brotes de l’arrel.
Tu que cantes tots els caires.
Tu que no retens el que aprens.

Els teus missatges m’arriben amb el vol
de la llibertat esclava de la vida.
Et sento amb el cor malgrat la llunyania.
La confiança traspassa els marges sols.

Les mans dels dits se sonen els mocs
i treuen allò que els molesta del tot.
Som com som i no dissimulem enlloc.
Només l’essència ens la traurà la mort.

Tots els secrets són decrets de confidencialitat
que esperen les estrenes de les escenes eròtiques
sempre que trobin la presa més bona, ben gòtica,
essent la última, la perpètua i sinistra gravetat.

Les teves lletres són enigmes secrets
que s’entenen amb les meves, cor i ment.

6. Carolina Ibac i Verdaguer - 2 Març 2010

Immillorable festa

Tancats tinc els ulls.
La meva ment somnia,
amb un món ara no present
despullat d’injustícies.

Saltem de sol a lluna,
de lluna a sol, tot d’una.
La nit es fa de dia, endins.
El dia es desfà en la nit.

El decorat ens envolta
la història disposa
el sol ens torra
les calbes de les molses.

Ja no hi ha pessebres.
Ja no hi ha desembres.
Ja no hi ha sembres.
Ja no hi ha membres.

Amagats els gats
Amagatalls dels galls
Les cartes de les escales
les duen de coloms sense ales.

El naufragi de Noè arriba
És moment d’encantar les bruixes
Fugiran del món sense les espines
i ens menjarem les seves cuixes.

Els ulls pensen.
Els nassos senten.
La pell mira.
La boca crida.

El cant dels valors és mut.
La lluita s’atura en el passat.
No hi ha res més fotut
que somniar amb algú casat.

La nostra terra es ven
L’han comprada fa temps
I nosaltres ens queixem
però no oblidem
que mai serem a temps
mentre el cartell sigui el mateix,
la venda persisteix.

El nostre preu és baix
unes quantes vides i escaig
som la pena empírica
d’una mare bíblica
que es nodreix i es podreix
que creix i es dissipa.

Tot està ben lligat.
Tot és al sac.
La collita no és blat.
La collita és fracàs.

El verí ens alimenta
de generació en generació
La mala llet és concreta
l’ésser humà s’enveja.

Quan tu i jo acceptem com som.
Quan ells i elles s’estimin com són.
Quan vosaltres i nosaltres ens agradem.
Quan ell i ella estimin als altres.

El món no mirarà ni a dalt, ni a baix,
ni a esquerra ni a dreta,
ni a la superfície ni a la profunditat.
Només viurem sent, immillorable festa.

Una vida en somni que es projecta en la retina.
Una vida futura que m’espera algun dia.

Maribel - 2 Març 2010

Tots son mol bonics, pude uns mes que altres,pro tots et fan sentir cosas ,emociò,esperança, amor, alegria i sobre tot gratitut.capa la persona que et dona la oportunitat de gaudir de tot això.Gracias.


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: