jump to navigation

Turquesa revolució!

“Els teus ulls desprenen l’expressió més lumínica,
que mai ha sortit d’uns ulls, siguin humans o animals”

Les teves paraules turqueses són llibres oberts al vent,
he vingut, entre trens de gel, foc etern, cap a casa,
aquesta casa que tinc com a barret, la meva llar,
vaig partir, entre les llunes acrobàtiques de la nit,
m’he perdut, tantes vegades, per pentagrames antics,
he exhaurit, cada cop, el crit, el llit, la nit, barreja erràtica.

He marxat, d’allà on som, he marxat amb tu, on es despullen…
Onades, ventades, oratges, onatges, la cursa és ben llarga,
i en un no res et presentes als astres, amb mirada de segle.

La lluminositat del teu somriure és a la meva mirada, l’encís,
després de tenir-te i no tenir-te, ets l’instant present, sol,
sol diürn o lluna nocturna, lluna de dia, o sol a mitjanit,
ets el meu desig, la meva vida dolça, amb tu ara escric.

I l’encanteri es fet de desitjos i de cales eternes, i doncs,
som a un pas d’escriure a les estrelles i ahir o férem al sol,
i doncs, astres, alegries, penes, dolces il·lusions, sentírem.

Ara ja som tant sols a un pas, la revolució ens desitja,
ens té, ens captiva, som els ulls que escriuen, endins,
entre els vidres dels trens que mai no marxen, ens tenen.

I dins de cada mirada de llum, la teva llum, turquesa revolució!

Anuncis

Comentaris»

1. Carolina Ibac - 28 Novembre 2009

“Els teus ulls desprenen l’expressió més lumínica,
que mai ha sortit d’uns ulls, siguin humans o animals”

2. Carolina Ibac - 28 Novembre 2009

Les teves mirades de mel desfan tots els meus sentits.
T’escolto, asseguts a taula, xerrada animada.
Ens mengem l’entrepà, amb presses, temps amb fi.
Omplint els cossos de beuratge negre, bades.

La tristor es difonia entre l’horitzó i els records.
La il·lusió treia el cap, fora de l’entorn usual.
Les rialles ens unien dins el més especial ritual.
Caminàvem per la via cap al teatre, pujant al sol.

Complicitat entre els nostres dits, enllaçats pel fred.
Somriures barrejant-se de petons i emocions.
Ets tan pur que pots omplir el meu món, ben fons.
Em convides a sortides divertides, amb toc verd.

I entrem i trobem places equivocades.
I per fi ens seiem i obrim ulls, boca i orelles.
I en Gerard deslliura el seu talent, amb totes les ganes.
Aplaudim tots amb força, semblem tots ovelles.

Vida, fem la revolució de la vida,
ja sigui de turquesa, de llum, de màgia.
Fem-la junts, lluny el fum, sense gàbia.
Vida, és hora que el món sia sols estima.

3. MERCÉ - 29 Novembre 2009

ES MOLT MACA, PLENA DE SENTIMENTS . SI LAS PERSONES TINGUESIM SEMPRE AQUETS SENTIMENTS DE ESTIMACIÓ, EL MÓN ANIRIA MES BÉ. PER DESGRACIA NO ES AIXIS, SEMPRE HI HA QUI MIRA DE FERTE MAL. MERCÉ

4. carmef - 29 Novembre 2009

Bon dia Nanos!
La mirada enamorada és el millor vers i la millor paraula.
NO calen dir gaires coses més, perque fins i tot un t´estimo té la seva llum als ulls. Son converçes amagades entre dues persones que no volen fer extensible el seu parlar malgrat també sigui evident a la resta.
Es un parpadeig ,que com el bateg del cor es mou y mira de la manera mes bonika.
No calen gaires paraules, ni tampoc definir un idioma, els ulls parlen a l´aire i només un-a enten el missage.
Un petó per tots dos i molta felicitat.

5. gerard - 30 Novembre 2009

obrim les portes de les gàbies…que el fum no ens cegui els ulls…per gaudir de la visió de l’amor més pur.
La revolució no enten de por…ni vol ser violenta…només vol ser un despertador.
Felicitats per la veritable estimació…llum de felicitat!!!

6. Daniel Ferrer i Esteban - 1 Desembre 2009

Fem de la revolució un anar i venir,
de tendresa, de joia, d’estimes,
infinites, sense fums que ceguin,
sense males llunes que pertorbin,
tantes il·lusions com encanteris,
tants desitjos com llunes tendres,
serem arreu, brotarem deslliurats,
ara, i una vegada més, per sempre.

Revolució, accions, reaccions,
pas a pas, del proper al llunyà.

Gràcies Gerard! Llum d’estima!

7. Daniel Ferrer i Esteban - 1 Desembre 2009

Gràcies Carme….

És cert, que de vegades ens amaguem entre paraules,
el vers darrer, de la carta amagada, ja és de segles,
passa pels passadissos d’un futur que serà desitjat,
que serà suau, lent, passarà tranquil, etern, tendre,
som a un pas de les més belles de les estrelles,
tants sols cal atrevir-se i fer-lo, som la llum immensa.

8. Daniel Ferrer i Esteban - 1 Desembre 2009

Cert, Mercè,

que no ens faci mal el temps ni l’espai,
la joia de tenir-nos més enllà de tot,
més enllà de totes les males llunes,
gaudim del nostre temps, ara i aquí,
sense renúncies, sense foscor extrema,
sentint ben a prop, la màgia més tendre.

9. Daniel Ferrer i Esteban - 1 Desembre 2009

Gàbies d’estels que alliberem,
quan desfem el fum dels ulls,
els teus versos turqueses viuen
dins la llibertat del tot assolida.

De ment a ment, t’estimo, complerta.

Carolina, segueix deixant-nos perles pel camí…
Les recol·lectarem amb calma, joiosa alegria.


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: