jump to navigation

El món mut

Cegues, les terres, volen lliures,
somnien en una troabada nua,
mentre camina, la terra, sola.

Al munt de les mentides nues,
que amaguen realitats oníriques,
passen els segons, sense voler.

Em mullo de nit, de somnis endins,
em mulles els dies, entranya viva,
que ets al mirall, mirant el món.

Món mut, paisatge de cendra,
el foc es va apagar, mirant-te.
I ara les mirades, al matí, cafè,
són passatgeres, pels diaris, sols.

Un món mut, un món sense llum,
sense hores fosques, res, ànima,
pura i dolça, harmònica i pura,
senzilla i sentida, dins la veu.

Parla, tu que pots encara, parla,
explica en quatre paraules el vent,
la ventada de mots sense lloc ni món.

Passaràn les passes i no seràs tu,
i no, tampoc no seré pas jo, no,
serem el món que no parla, calla,
mut es manté, enllà les albades.

Deslliurades són les caminades alades,
per elles passo mentre el món volta,
entre tomb i tomb, és un sol instant,
que ara ve a trobar-nos… Mirant-nos,
parlant-nos amb els ulls, la ment, sí,
sense que ens calguin les paraules.

Jo són ben deslliurades, a les cales,
a les platges del sentiment valent,
d’emprendre cada moment etern,
com passa la lluna, mirant nou sol,
sol mut i cec, sec, per la sequera
que et deixa el cor sol d’esperes.

I mentre entreveiem les mentides
passen les cortines, totes les vides,
sense deixar veure el fons de la sala,
que es veu lliure al mirall de l’entrada,
i creu que el món ja parla, es rebela,
sense saber ben bé si ara és l’hora,
però fugint del mutisme criptològic.

Acaben les línies de fantasia lumínica,
acaben mentre el món ja ens parla,
de tu, de mi, de totes les albades.

Ara és el moment de veure l’albada,
senzillament anunciada, a la mirada,
a la teva mirada feta de segles i màgia,
ja mai més serem l’ombra dels paisatge,
som aquesta part de la història certa,
que xerra, escriu, descriu, dins el niu,
on els dos cossos joves, ara s’estimen.

Oh, bressol de verds i taronges, liles,
terra sentida i ja tant compartida,
formem part de tu, i tu de la vida.

No callis, no et moris, el sol espera,
la lluna s’ho mira, fent l’amor lliure,
amb el melic et besa el somriure,
el sol cau, l’amor creix, i neix…
L’horitzó que parla, a la mirada.

Turquesa és el somni, màgia onírica,
somniem fins al final de tots els dies.

Parla, terra, llum de lluna, de sol,
d’astres, xerra, món mut, sincera’t.

El món s’omple de mots esotèrics,
eròtics, estètics, simètrics, el sol,
el sol mai sol, la lluna, sense llum,
els teus ulls, sense mirades, nues,
la teva veu, que sento, tant lluny,
que ja no, que ja no vull, allunyar,
llunes sentides, tant viscudes, no,
ja no vull, escoltar si no estimem,
versar si no caminem, callar, ai, no,
callar si no ets la trobada més alada,
que vola lliure amb mi, enllà les ments,
enllà els pensament, brotant deslliurada.

Ara mira, somriu, senzilla, màgica, viva,
el teu somni és el meu somni, llum meva,
la teva llum és la meva lluna, la terra,
la terra crida per a ser sentida.

Batrega, ens parla, entranyes rares,
que trenquen, esquerden, estimen,
entre el timó i el timoner, vers darrer.

Som on el somni mai no s’adorm,
la terra muda ja ha trencat silenci,
i les veles llatines ara parlen soles,
amb sirenes de solituds profundes.

Mai no dorm sola, la lluna dolça,
dorm amb tu, ben endins la llum,
que és el teu cos, és el teu cor.

Ja nus, i muts, de tot, som el cor.

Comentaris»

No comments yet — be the first.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: