jump to navigation

Llum de la muntanya

Entre món i món, de munt a munt,
les llums, amunt, al lloc més alt,
és el salt, que ens dóna la llum,
que mulla els prats, els sembrats,
les noves terres plantades de mel,
de cel, d’estels, que broten lliures.

Llum de muntanya, a les ales liles,
a les veles llatines, fetes a mida,
del pas, del corriol, cap als cims,
muntanya endins, somni encès,
després de tot allò ja après,
comprès, cor pres, estès,
i és com més, és com més.

Muntanya avall, amunt,
sense saber massa el lloc,
el coll del llom, la collada,
l’ull del calder i el tercer,
el darrer vers satànic i nu,
el primer, desig fora mirat.

Llum de pujols crepusculars,
de cúpules, nues, de dolçors,
transparents aires, com vents,
saviesa entesa, sentida, plena,
com la llum de la muntanya,
valenta, deixant cos i ànima,
pell i estels, deixant via làctia,
univers entès, estudiat, complex,
de savieses compartides per àvies,
sàvies, sabies com tornar i véns.

I el nostre caminar, ara de nou,
és un dolç encant de veu i cant,
encantades són les mirades nues,
les mirades subterrànies i nocturnes,
o les ensopegades de ginesta als ulls,
els matolls, les aus i els bassals, rius,
llacs, destins silvestres, mai domats.

I els dogmes de fe que fa la gent,
i tantes paraules, tanta velocitat,
la llum de la pressa passada per alt,
el salt, el salt desbocat de cada allau,
entre les nues formes sentides del sol.

Volta el món, muntanya de lluna i dol,
el vent remuga, paraules mai dites abans,
podria callar, no dir-te pas res més, saps?
Encara que les albes em tornen a tu.

I ara que el món gira cap on no es pot,
cap on el sol no es pon, cap a la mar,
la llum és més oberta, es pot veure tot,
i si t’hi fixes bé hi ha un cos de dona,
un cos de dona jove, de liles ales,
és una fada que ve a portar-nos,
en forma d’una vida sense ensurts,
una sola sort, feta de trebols d’or,
com bols on hi dipositarem el vol…

De la dolça trobada, de l’alada lluita,
de les passes que passem encara ara,
que podem encara, quan el temps no passa.

Llum d’alberg, de tenda de campanya,
de caseta de fusta florida pels anys,
entre escales de cargol, de fusta vella,
corcades per uns anys que fan estralls.

Treballem, a cantó i cantó d’elles,
elles, estrelles de pedra i sorra,
de terra i molsa, de bolets i pins,
de destins, camins, dolços, a la fi.

Comentaris»

1. Carolina Ibac - 24 Novembre 2009

Podries callar i no dir res més, ho sé.
Però amb el silenci s’extingiria la complicitat.
Es perdrien els versos, els mots, potser.
I què ens quedaria? l’engany fet veritat.
A la muntanya on els cargols treuen les banyes,
la dolça trobada amb arbres i canyes,
faríem una caseta de fusta tendra,
que ens esguardaria de la pluja vella,
ens alçaríem davant l’alada lluita
i el pas del temps no tindria cap fuita
el profit seria nostre, de ningú més,
però el compartiríem, ben al revés
per adaptar-nos al món
sense cap mena de por
instints de supervivència,
essència de ciència,
amb paciència.

Daniel Ferrer i Esteban - 27 Novembre 2009

Serem la caseta de fusta a la muntanya cargolada,
parlaré, diré, versaré, verd seré, vers serem, nus.


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: