jump to navigation

Llum de la solitud

Llum amb el sol, lluna de llum,

mulles la meva nit amb fura,

tendresa sentida de les hores,

dissoltes, mai soles, soltes, nues,

fosques, clares, sentides, viscudes,

quan ja no t’allunyes, no t’allunyes,

i gaudeixes, ho encercles, amb pau.

Lluna de llum solitària desperta de nou,

passen segles sense saber de la màgia,

després de tot, són imatges deslliurades.

i dansen alades, les fades, caminades,

quan sentir-se sol no és més que dol,

si tu no vols, no et saps, no et sents,

i pateix, pateix el desig que ja creix,

potser només per això, ja farem via,

serem la calma despullada dels dies.

Llum de solitud, allà on alliberem el ser,

de res ens val cap raser, ésser proper,

sincer, de cel sencer, complert, i nu.

Sola, nua, sol, nu, el sol  la lluna,

i tu, i jo, totes i tots, ja som un,

un de ben sol, tots, tots, a l’hora,

ja som una llum més, brillant-nos,

estimant-nos, llum de solitud,

viscuda amb la multitud, sola,

que s’escola, s’escola, endins,

endins, de la mateixa gola, molla,

que empassa les passes passades,

i besen les onades, sàvies entranyes,

quan danses, obres i desarmes, les ales,

salades, a les places, per fi deslliurades.

Llum de solitud i que tots siguem companys,

acompanyant-nos al llarg dels anys, estranys,

propers, llunyans, veïns, nou-nats, infants,

avis, àvies, solitud a les velles escales,

a les façanes trencades, llunes estàtiques.

Llum de solitud i un bon motiu per trobar-nos,

i que despullin les fades les imatges donades,

quan les dones d’aigua eren la justa mirada,

després de ja no quedaran versos per anar-hi,

plora el plor i mor el dol, adormim el cant antic,

el vers precís, la calma de les onades, totes, ara.

Llum de puresa, encesa, màgica, sense presses,

sense més barreges, sense més impaciències,

encara que sembli mentida només hi ha vida,

als ulls de tota aquesta gent que tant estima.

Solitud, de taüt en taüt, de llaüt en llaüt,

solitud de sols, de sords, de muts, de nits,

d’incògnites, de secrets, de veritats,

mentides, sortides erràtiques,

que no cercquen, entre la llum,

la solitud justa de la nit immensa.

Brotem lliures, més enllà de les finestres,

de sentir-nos sols en el món, o ser-hi, sempre,

en companyia de l’amor, i de la lluna,

serem el ser, al raser de la mirada,

dolça i alada, donada a les onades.

Llum de solitud, quan ens obrim al futur,

solitud abans de néixer, i després de morir,

o no, i tots junts farem el vent l la llum,

mullarem el front dels qui s’encenen,

pur foc, roig i clar, que ens deixa portar,

per aquestes ànsies, de no sentir-nos mai sols.

Solitud, oh, no, solitud de la llum sola.

Anuncis

Comentaris»

No comments yet — be the first.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: