Saturació de poesia en vers
Satura el poema quan s’atura el temps,
saturen tants poemes, s’aturen,
a les portes dels senzills,
a les illes humides i liles,
compresos els versos encesos,
grotescos són els cossos bíblics,
a les antigues escriptures soles,
dins les ales, mai estranyes, del sol,
dins el subsòl, la mina rima, massa,
potser, massa sovint o a deshores,
saturació d’actes i tractes, pactes.
Quan les hores passen lentes,
quan les llunes dormen en solitud,
de tanta multitud congregada,
gregàries són les àries, prosaiques,
dins els campanars en blanc i negre,
que s’entrega a la treva de la nit,
somniant, de tant en tant,
caminant, camí a camí,
mina a mina,
ànima m’animes.
I entre tanta saturació,
entre reacció i acció,
les rareses darreres
són portes i fronteres,
amb ulls i ullals,
fins l’obscuritat,
entre tanta terra,
ments terrenals,
aterrant, tant,
trobant, tant,
al saturar-se,
aturant vers,
i ser, encès,
de llumins
o llums.
MÀGICA LLUM 
m’agrada molt Daniel, m’encanta aquesta manera i forma de fer ballar les paraules i els sentiments.
Una cosa, les teves aquarel.les les poemes i els teus poemes els aquarel.les?
No se si m’explico prou bé el que vull dir-te
Sí, tot juga un mateix joc… Les aquarel·les s’inspiren en els poemes, i els poemes en les aquarel·les. 😀
Daniel ets un mestre d’aquesta “poesia fonètica”, m’agraden els ritmes sonors que et marquen el camí al llegir en veu alta.
És aquesta concepció del poema per a ser llegit en veu alta o recitat la que més m’atrau.
Una abraçada
Manel
Moltes gràcies, Manel… 🙂