jump to navigation

Quan camines sense ales

Quan sembla que la nit es desvetlla,
quan passen ràpides les ones lentes,
on els enigmes s’omplen de carícies,
encara ara, que la llum ens proclama,
i clama, a la calma de les cales, nues,
passades, entre carrerons somniats,
entre passos passats molt abans.
Entre les terres i els escrits, crits,
que ceguen la mirada més perduda.

Abans de les ones alliberades, nues,
senzillament, ment a ment, cap a cap,
poc a poc, després de tot, sentint-nos,
tint a tint, vers a vers, ser res, el raser,
res més enllà, allà on les ones es despullen,
de pell a pell, llavi a llavi, savis avis sentits,
dit a dit, mà a mà, encaixades alades nues.

Quan camines pels paratges de la memòria,
quan encara no passen les passes cansades,
somniem més enllà de les albes deslliurades,
de vers en vers, encès, sencer, de llum en llum.

Mullem els llavis d’ulls intensos, penetrants, tous,
com una maduixa dolça, sense dol, sense consol,
entre sol i sol, a contracorrent del món, els dos sols.

Quan camines sense ales les coses ja no passen,
han estat aturades a les albes senzilles i suaus,
entre les aus, entre les places subconscient, bru,
seré, ser i vers, al cel turquesa de la teva pell.

Llum amb llum, mullant el llavi de l’ull blau i roig,
entre les rajoles de les cases desocupades, soles,
quan les passes caminen sense masses calmes,
sense masses presses, senties les liles illes, així,
sentides, quan sents somnis propers, senzills, nus,
com les albes deslliurades, despullades i sentides.

Ja no hi ha masses paraules entre les fades ocultes,
entre els ulls turqueses de les plàcides perversions,
els deliris dels somnis, sense masses presses, sols,
entre tantes terres sense portes obertes, al poble,
quan una porta es tanca una de nova s’obre, així,
entre places i portals, entre els ports sentits endins,
dintre, entre el tren i l’art, tàntrics antics tètrics i nus,
s’alliberen els sentiments, de ment en ment, somrient,
rient, entenent, entre tants terrats, enterrats ben vius,
i passes per les places de les memòries enceses i nues,
quan despulles un sol vers per veure’l roent i valent.

Paraules i mots nus, sense les pàgines negres, blanques,
quan t’imagines les imatges dolces, humides, de les nits,
sempre que somniem, dins els nius oberts del cor roent,
quan entre els carrers de les passes es tornen de llum,
i mullen les cales alliberades, allà a les illes liles, sentides,
quan el cos és el cor, quan, a la mà, el roc és un tros,
de sort, entre les portes obertes de les cales esteses.

Hi ha màgia als ulls de la llum, de les tendreses nues,
quan escoltem la música, místicament, univers encès,
sempre que alliberem el primer i el darrer bes, el vers.

Quan camines sense ales els somnis proclames,
encens totes les flames, les guspires estimades,
entre fades i druides, entre màgies i ritmes,
música a les paraules, astres a les imatges.

Quan camines sense ales, albes alliberades.

Comentaris»

No comments yet — be the first.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: