jump to navigation

Quan el sol mai no surt sol

Quan mai no surt sol, el sol,
caminem entre solituds nues,
acompanyats, sempre, pel ser,
canviant la vida, els esquemes,
serem lliures, una vegada més,
i ja serà etern, alliberats al vent.

Quan el sol mai no surt sol,
caminem entre l’horitzó,
amb mirada tranquil·la
ens reclama, ara i sempre,
en aquesta terra de contrast,
de tast en tast, tastem eterns,
aquella vida que ens donà la mort,
aquest dolç consol, no dansem sols,
i quan, de tant en tant, solitaris som,
adormim el vers, mimèticament, diürns,
entre les brases del cor roent, atents,
quan el sol mai no surt sol, som valents,
i és cada dia, no podria ser diferent,
escrivint i descrivint cada present.

Quan el sol mai no surt sol
som el raser de la llum dolça,
som el camí de la mirada,
al jardí de la bella fada,
que ja s’adorm, sol a sol,
a la mirada nua de lluna,
del cel proper que reclama
una dansa, una veu, la teva,
somni present, de màgia.

Anuncis

Comentaris»

1. Núria - 1 Desembre 2009

Daniel, Quanta raó diu aquest poema, m’agradat molt. És fantastic i et dóna moltes eines per continuar buscant la llum que de vegades no veus.

Quan el sol mai no surt sol
som el raser de la llum dolça,
som el camí de la mirada,
al jardí de la bella fada,
que ja s’adorm, sol a sol,
a la mirada nua de lluna,
del cel proper que reclama
una dansa, una veu, la teva,
somni present, de màgia.

2. Juli Nevot - 1 Desembre 2009

Què, Daniel, vindràs a Poesia Viva o no?.


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: