jump to navigation

Quan no hi ets

Quan no hi ets la lluna brilla bruna,
com un estel de foscor i de foc al cos,
intenses són les paraules, quan no hi ets,
i desfulles els arbres del coneixement, la ment,
mentrestant, de tant en tant, tot brota, la mel,
llepa un vers automàtic a les ales liles del sol,
no decreix el desconsol, ballo sense tu,
perquè ets amb mi i el poema dóna la volta,
perquè quan no hi ets el vers dansa lliurement,
n’estic fart de les paraules negres del vent,
així m’enfado amb les fulles que cauen,
com un estrany tramo trens estranys
que s’allunyen amb els teus ulls,
perquè ens cal el contacte amb ell,
amb ella, amb tots els qui somriuen,
amb tots els qui viuen, quan no hi som.

Tristes podrien ser les línies fosques,
de tant en tant tot brota lliure,
fa un temps que no et veig,
fa un temps que no et sento,
encara que siguin uns segons,
encara que siguin un parell de minuts,
diminutes són les hores al veure-les llargues,
i llargs són els queixals de l’enveja i de la gelosia,
que esgarrapen com ungles afilades a les idees,
de tant en tant brota la lluna d’argent pàlid,
sóc com un museu sense estàtues,
quan no hi ets tot és pàl·lid,
és blanc com els ossos,
com el calci, com la llet,
que s’escampa pel clatell,
entre la claror del cel obert,
i ja no sé que escric ni dic,
tot és tan estrany com l’ahir,
si et deixés de veure en vida
et veuria durant tota la mort,
perquè ets el meu motiu d’existència,
en qualsevol estat, em sento amb tu,
ple de buidor quan no hi ets un instant,
sense ofegar-nos el teu perfum m’acompanya,
ets la parella perfecta, una màgica llum que torna,
com una bella dama de tendres llunes al cel de la tarda,
com una carícia de l’alba que s’escampa com una abraçada,
ara, és ara, que la llum de la lluna ve a trobar la nit de l’ànima,
quan la teva mà toca la meva com una dolça fada,
ara ja saps on dormen les paraules,
a la sala de l’obscura cambra,
on despulles el meu món,
on despulles el meu cos,
quan obres els ulls, quan no hi ets.

Comentaris»

1. Mònica Margalef - 11 Agost 2010

Es la primera vegaada que m’atreveixo a deixar un comentari….
M’agradat molt Daniel…Una abraçada de tot cor!!

2. Daniel Eduard Ferrer i Esteban - 11 Agost 2010

Molt agraït, de tot cor, Mònica, què bé que t’hagi agradat i hagis volgut compartir-ho i atrevir-te a comentar!

🙂 Daniel

3. Montserrat - 11 Agost 2010

Un poema magnífic que m’ha emocionat al llegir-lo.
Enhorabona per aquesta gran sensibilitat i romanticisme que traspua.

Una abraçada
Montserrat

4. Ramona riu - 11 Agost 2010

Paraules lliures, dolç, profund,força,anhel, somnis, llum, nit, estels,la lluna brilla i ens acompanya. M´agrada molt Daniel.

5. creu masbernat - 12 Agost 2010

Muchos sentimientos juntos, tratando de encontar esa luz, … una gran sensibilidad que penetra , me encanta tu poema ¡¡¡ …
Un beso en el alma ¡ ¡¡


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: